17a Crònica Lhotse 2009 Xavi Arias

El Xavi al LHOTSE, dijous 22 de maig del 2009

 

8516 GRÀCIES PER A TOTS I TOTES...PER FI ESTIC AL CAMP BASE DEL LHOTSE

Tenda Camp Base Lhotse 5.300 m.

 

Ara sí que podem dir que ho tenim al sac i ben lligat. Entre totes i tots hem aconseguit, què un servidor, hagi arribat al cim del Lhotse de 8.516 metres i el més important: sa i estalvi.

Us explico; ja fa uns dies us deia que sortia cap el cim del Lhotse, finalment i com ja deveu saber, sense el xerpa i a hores d’ara encara no tinc ni idea de on pot estar. El fet és que el dia 17 de maig arribava al Camp 2 amb la motxilla plena de material que encara ens quedava per pujar, vaig fer nit a 6.400 metres amb el previ sopar d’arròs amb tomàquet i tonyina, una mica de sal, pebre i orenga, bé al Camp 2 encara es pot ser original!.

Al dia següent, 18 de maig, les coses no podien ser tan boniques. Vaig arribar al Camp 3 a 7.100 metres en unes tres hores, un temps veritablement interessant, però com a tot arreu sempre hi ha algú que ho esgarra tot, casualment aquí també, hi ha el senyor “Murphy” i de tant en tant apareix. Bé, al tema, em vaig trobar la tenda literalment enterrada a la neu i tot el que hi havia dins mullat (roba interior, mono de ploma, sac...). Per un moment vaig pensar: “Això s’ha acabat”, però el dia era prou bo i amb paciència i molta calma vaig poder assecar tota la roba i amb quatre nocions de “Tunning” vaig poder modificar la tenda per poder passar una nit al Camp 3 i una o dues properes al Camp 4.

El dia 19 de maig va ser el pitjor dia de tots, vaig desmuntar la tenda i vaig carregar tot el material fins a 7.700 metres, al Camp 4. A les dues del migdia arribava al Camp 4, però estem a l’Himàlaia i les muntanyes solen ser verticals i casualment a la Vall del Khumbu una mica més. Imagineu-vos com plantar una tenda en una paret d’uns 50º de pendent, si no en teniu prou, agafeu una fulla i feu una diagonal de punta a punta... el resultat és aquesta pendent, ara imagineu-vos com col·locar-hi la tenda per a poder dormir a uns 90º, aquesta és la gràcia, i no oblideu que estem a 7.700 metres, què la neu ja no és neu, és gel, que només tinc un piolet i una pala i que aquí dalt no hi ha retros (excavadores), que cada metre cúbic de neu/gel pot estar a la mida d’uns 1000 kg... i què “coi” ! què sóc com vosaltres, i per si no hi havia prou apareix el “Sr.Murphy” i quan a les 18h acabo de col·locar la tenda comença a nevar, el miro i li dic: “Avui, ja no em fots”. Entro a la tenda, intento tancar al cremallera, i com no trencada irreparable. Des de dins, fil i agulla, pels entesos cordino i forats amb la navalla a la tenda... a la fi problema solucionat i per sopar una sopeta de verdures, estem lluny del Camp 2.

Finalment arriba el 20 de maig, a les 3.30h surto de la tenda cap amunt havent esmorzat però sense dormir. Començo a escalar sol sense xerpa, però alguna cordada fa que tinguis quelcom més de confiança, una pendent d’uns 45º fins a 60º amb passos mixtes de roca fan que et preguntis què fa un en aquest lloc, cal dir que aquestes vies de l’Himàlaia ja han estat escalades abans i això fa que de tant en tant hi trobis cordes velles de les que et pots ajudar, però quina és la bona?. És un luxe per a uns pocs escaladors poder veure desenes d’escaladors pujant la muntanya d’enfront: l’Everest a uns cents de metres i poder veure la cuca de llum que ells mateixos formen. Bé, finalment a les 13.50 h amb unes temperatures de -25º a -35º i amb un vent de 30 a 40km/h i després de passar un mur d’uns 70 metres de dificultat de 3er/4rt amb neu i gel, arribo al cim del Lhotse a 8.516 metres.

I si abans us deia finalment, malament, doncs un gran muntanyenc en Kurt Diemberguer, va dir en el seu temps què una muntanya no et pertany fins que no arribes al Camp Base i mentrestant ets tu qui li pertanys a ella. De fet a dia d’avui, un altre muntanyenc Xavi Arias es pregunta, si malgrat tot i pujar als cims de les muntanyes ens pertanyen...avui un amic m’ha enviat en un dels molts missatges que m’esteu fent arribar d’ànims i de felicitacions, un bonic poema:

“Vull creure

que, per més que ho intenti,

no atraparé mai l’horitzó.

Així sempre

tindré un camí al davant”

Joan Verdaguer.

Per a mi res ens pertany, així cada dia i de bon matí, tindrem perquè lluitar i tornar a començar, muntanya, família, amics...

Bé, per fi he arribat al Camp Base sa i estalvi, 8.516 gràcies a tots i totes, si tot va bé el dia 23 de maig recollim tot i sortim en direcció a Katmandú, per arribar-hi el proper dia 26 o 27 via Lukla. Una abraçada i fins aviat.

Per últim voldria agrair a tots els espònsors i col·laboradors la seva ajuda, gràcies a ells i elles he arribat al cim del Lhotse i com algú de vosaltres m’ha fet saber, ja tinc la maneta en l’àmbit dels 8.000, és a dir 5 muntanyes de més de 8.000 metres de les 14 que hi ha a la terra. Hi ha molta feina a fer, qui sap si algun dia poguéssim arribar al cim dels 14 gegants de la terra. Benvinguts i benvingudes en aquesta aventura on totes i tots vosaltres també sou els protagonistes. I com no, a totes les persones, família, amics i amigues que m’ajuden i m’han ajudat i animat a tirar endavant aquest projecte.

Espònsors: INFINIT EMOTIONS i tots aquells que s´hi vulguin sumar en un futur.

Col·laboradors: ISM, BERGHAUS, EPIRIMOUNTAINS, LEKI, BOLLE,CEGASA, CAPIO, TEMPS D’AVENTURA DE TV3, GELADE, L’AVENÇ, CEG,  i tots aquells que s´hi vulguin sumar en un futur.

Xavi Arias

xavi@xaviarias.cat

www.xaviarias.cat i http://blogs.ccrtvi.com/xavierarias