El Xavi al LHOTSE, dissabte 2 de maig del 2009
I ÉS ARA QUAN US TROBO A FALTAR...
C.B del Lhotse 5.300 metres.
Ja tornem a estar al Camp Base i han estat cinc dies d’intens treball per damunt dels 6.000 metres. Hem tornat a passar la cascada del khumbu (espero que per penúltima vegada), la intenció és que en tota l’expedició hi haguem passat tres vegades al pujar i tres de baixada. L’any passat, recordeu? la vam passar sis vegades (anada i tornada), però estava més assentada i no tant trencadissa, en canvi enguany, tal i com us ho he fet saber en alguna altra crònica la cascada es troba molt activa i perillosa, és per això que hem tingut d’accelerar l’aclimatació, en només deu dies que estem al camp Base, ja hem arribat als 7.000 metres.
En tots aquests dies, hem patit algun que altre incident, deixant de banda el mal temps que ens acompanya, l’altre dia en arribar al Camp 2 a 6.400m, la tenda que dies abans havíem plantat havia desaparegut, el vent la va aixecar i la va arrossegar fins a una esquerda propera, sort de l’esquerda! sinó crec que la tenda la haguéssim tingut que anar a buscar a Katmandú. Un cop rescatada i restaurada, bastons i estrips varis,...
Seguim amb el programa i aconseguim arribar al Camp 3 a 7.100m, dos cops en dos dies, però en aquest últim ens hi quedem per fer-hi nit, penjats enmig de la paret del Lhotse com si fóssim àligues dins del niu i gaudint de les vistes: la Vall del silenci, el Pumori, el Cho Oyu...
Entre tot això l’Ang Pemba se’m queixa de mal de coll i mal de cap. Estem a 7.100m, li dono un paracetamol i molt de “carinyo” i li dic que quan arribem al Camp Base anirem a veure el metge, s’espanta i em diu que ell no va mai al metge. El tranquil·litzo, li dic que no es preocupi que jo ja l’acompanyaré i que és millor fer la visita i així quedar-nos tots dos més tranquils.
Després de tot i donada l’aclimatació per acabada baixem directament al C.B per esperar el bon temps, una finestra d’uns cinc dies que ens permeti arribar al cim del Lhotse. Fem la visita al metge i definitivament no és res, una mica de deshidratació i malestar.
Quina paradoxa, sembla mentida que entre tanta muntanya i cents d’expedicionaris i expedicionàries, pugui sorgir la soledat...i és què és ara quan us trobo a faltar. A la meva dona i a la família, a tots els amics i amigues amb els que hem compartit moments, situacions, escalades i grans moments “Moritz”, a tots els companys i companyes del gimnàs i al “Gran Guru” Ricard, a tots els expedicionaris i expedicionàries que algun dia hem compartit alguna ascensió per aquests móns de déu, a totes i tots els socis dels clubs als qui pertanyo: el GELADE i el CEG, a totes i tots els clients amb qui he tingut la sort de compartir algun trekking o ascensió arreu del món, a totes i tots els que seguiu dia a dia aquesta aventura a través de la meva web o el Blog de Temps d’Aventura de TV3 i a tothom qui fa possible aquesta aventura: als col·laboradors, als espònsors actuals i als espònsors futurs, que espero, us aneu adherint a aquest projecte.
Moltes gràcies a tothom,
Xavi Arias
http://blogs.ccrtvi.com/xavierarias/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada